L'UNIFORME

L’uniforme dels ministres

Quan un amic historiador em va dir que en un butlletí oficial de l’estat de 1939 havia aparegut una orde detallant de manera exhaustiva com havia de ser l’uniforme dels ministres, no me’l vaig creure.

- Un uniforme per als ministres de...?

- Si això mateix, de ...

- però, quina utilitat podria tindre decretar una cosa així?

- ves a saber, en quan arribe a casa ho consulte i et dic la data exacta del butlletí i t’ho mires, ho pots veure després a internet i ja em diràs que et sembla.

- Encara persistia la...?

- No, oficialment s’acabà l’1 de abril de 1939 i eixa orde és d’un mesos després, ara no sé dir-te quants, però ho miraré com t’he dit i ho podràs llegir.

- I, firmava eixa orde, el mateix ...?

- no ho recorde, ja t’enviaré la data

La tertúlia a la que solien assistir cada vesprada de dissabte s’havia acabat i cadascú va tirar cap a casa.

-        No t’oblides d’enviar-me això

-        Descuida, en quan arribe a casa t’ho diré per whtasapp

En arribar l’amic historiador a casa es posà a consultar la data a internet, finalment aparegué, prengué el mòbil i va escriure: “va aparèixer al butlletí número 189 del dia 29 de juny de 1939 pàgines 3524 i 3525, per trobar-ho escrius en la barra de goole gaceta de Madrid, t’apareixerà un formulari per buscar, escrius 29/06/1939 on demane la data i de seguida ho voràs, si no t’aclares ja t’ho enviaré jo”

-        Vaig seguir les instruccions i efectivament era així, a la pantalla es podia llegir:

GOBIERNO DE LA NACION

VICEPRESIDENCIA DEL GOBIERNO

ORDEN de 28 de junio de 1939 reglamentando las características de los uniformes de los señores Ministros

I a continuació el text de l’orde, vaig llegir aquell text i efectivament no sabia si riure o plorar, que en aquells moments algú tinguera la idea de publicar això em va semblar senzillament ridícul, ho vaig imprimir i li vaig respondre al meu amic: “ja ho tinc, és senzillament aberrant i còmic alhora”

En els dies successius no deixava de pensar en el text i sempre em feia la mateixa pregunta, d’on hauria eixit la idea de dissenyar una cosa així, finalment se’m ocórrer que només podia haver eixit d’una persona i amb eixa informació vaig redactar el següent relat en to irònic i li’l vaig mostrar al meu amic el dissabte següent.

Deliris de grandesa

Al recent cap suprem d'aquell estat, gairebé en ruïnes, se li atribuïen les més excelses qualitats per part d'una extensa colla d'aduladors.

Que si era d'una prudència que ratllava en la clarividència, que si era l'home enviat per Déu per resoldre els ardus problemes de la nova pàtria i altres coses per l’estil.

A força de adulacions, aquell home que ni era agraciat, ni alt, ni atlètic, va acabar per creure en aquestes qualitats que en realitat només altres creien veure.

Era militar i havia fet la guerra en unes terres llunyanes d’on havia nascut, allí, segons els aduladors, ja hauria aconseguit fama d'intocable per les bales a què temeràriament s'exposava.

Va pujar molt ràpidament en l'escalafó i va arribar a general en un tres i no res quan només tenia 33 anys. L'edat de Crist -li recordava la seva dona- a qui, quan era comandant havia conegut en un lloc també molt llunyà d’on feia la guerra. Decidiren casar-se, però les noces es van ajornar en diverses ocasions, per la guerra i per l’oposició del pare de la novia el qual li deia: ”casar-te amb aquest és com casar-te amb un torero i no perquè guanye molts diners, qualsevol dia una bala el matarà”.

Però ella estava enamorada del seu “comandantín” i en un dels breus permisos es casaren, el pare no va assistir a la cerimònia que per altra part apadrinava el mateix rei el qual tampoc va assistir ja que havia delegat en algú la seua representació.

En aquest temps i en aquest país, com s’ha dit, hi havia un rei, però el rei se’n va anar i es posaren a manar uns altres que no en necessitaven de rei.

Passaren uns pocs anys i a ell no li agradaven els que manaven i junt amb altres militars els hi declarà la guerra amb l’ajut d’aquells contra els qui havia lluitat en les terres llunyanes i els d’altres nacions.

I havent guanyat fou anomenat cap de l’estat i es posà a manar durant quasi quaranta anys en els que pràcticament ell era la llei.

Però, el recent cap suprem d'aquell estat gairebé en ruïnes, vencedor dels seus enemics no podia dormir, s'aixecava de nit alterat per malsons que el turmentaven, veia encara enemics per tot arreu, la seva dona tractava de calmar-lo.

Prova -li deia- a deixar de prendre cafè, sobretot a l'hora de signar sentències.

La seva dona deia sentències a seques, encara que en realitat eren sentències de mort, però la Senyora -com solien dir-li- evitava educadament la paraula mort, per superstició o per considerar-la de mal gust.

En aquest temps, vivien en una ciutat, que a ella li semblava inhòspita, freda i provinciana i el seu desig era que es traslladaren a la ciutat més important del país quan aquesta estigués habitable, ara estava gairebé en ruïnes per les bombes que una aviació estrangera que ajudava al seu marit així l'havia deixat.

Quan al cap d'un temps, que li va semblar interminable, es van traslladar a aquesta ciutat important, la Senyora no cabia en el seu goig.

Allà hi havia bons modistes, joieries importants, una petita cort de senyores, en minúscula, amb les quals departia prenent pastes i te, entre elles la seva pròpia germana la qual estava casada amb un ministre gandul del seu marit.

Traslladats ja en aquesta gran ciutat, va decidir viure en un palau una mica allunyat del mundanal soroll, que va moblar al seu gust i caprici.

Allà es celebraven els consells de ministres, que un a un en arribar al palau, saludaven com gossets faldillers a la Senyora, tot pensant en futurs favors.

Però a la Senyora, ocupada en mil tasques, hi havia un detall que la pertorbava, va estar indecisa durant un temps esperant el moment propici de dir-li-ho al seu august marit.

L'ocasió va arribar un dia en què el cèsar Visionari va arribar al palau una mica cansat de caçar tota classe d'animals, cabirols, coloms..., que oportunament li col·locaven els seus guardes a cor què vols.

Van sopar i ja asseguts al sofà es va decidir a dir-li-ho.

-        Escolta’m

-        Què vols ara? No veus que estic cansat?

Va fer un gest d’indiferència però va acceptar sol·lícit tot i el cansament i d'altres problemes que sempre el tenien ocupat ....

Més o menys segons s'ha pogut saber, probablement després d'un xafardeig amb les seves dames, la transcendental conversa va tenir lloc com segueix:

- Tu has vist com venen vestits els teus ministres?

- Doncs no, no he reparat en això, saps que no entenc d'aquestes   coses

- Doncs aquestes coses també cal cuidar-les, som un país nou i això s'ha de demostrar, en l'últim consell se’m va acostar un d’ells per saludar-me afalagador i en fer-li notar com anava vestit em va contestar, això sí, molt respectuosament, que després tenia un partit de golf, excuse dir-te que poc va faltar perquè li desitgés molt mala sort en el partit, encara que em recele que en aquests partits de golf es fan negocis no massa clars.

- Et tinc dit que no et poses en aquestes coses

- Doncs i un altre que venia amb botes perquè després havia de muntar a cavall i no li donava temps de passar per casa per canviar-se

- Però em són lleials, compleixen amb el seu deure, la resta són ximpleries

- Sí, però tu vas impecable amb el teu vestit mentre que ells apareixen vestits de qualsevol manera i fins aquí podíem arribar, insisteixo serà una formalitat, però important.

- I que proposes? - va respondre cesàriament avorrit -

- Que vinguen d'uniforme!

Allò va despertar a l'enviat per Déu del seu sopor.

- Però què dius !, t’has begut l’enteniment!, no acabe d'entendre...

- Doncs està tot decidit, he parlat amb un cèlebre modiste el qual m'ha presentat diversos esbossos, m'he decidit per aquest, segur que és del teu gust, a més tu no entens d'això.

- A veure, a veure ...

L’ungit per la glòria, va mirar distretament aquell esbós, va fer com si li agradara, tot pensant que se li passaria l’antoix així que li va donar carta blanca a la seva esposa.

- D'acord, -va dir-li- ara me'n vaig al llit, ha estat un dia dur i estic cansat.

Amb el vistiplau, la Senyora es va posar mans a l'obra, al dia següent apareixia en el butlletí oficial de l'estat en ruïnes el text.

Ociós serà dir que quan les persones normals i corrents que tenien altres problemes més urgents  saber del text esboçaven un somriure...

El meu amic, després de llegir-ho, em va dir:

-        La teua imaginació et fa escriure això, però... no és una mala hipòtesi, això sí, no ho sabrem mai

La tertúlia va continuar com cada dissabte i va discórrer sobre temes de més actualitat.